Rinjinkai borrel

こんにちは!

Ahir vaig assistir per primera vegada a un borrel (festa amb menjar i begudes) organitzat per l’associació de japonesos a Delft (Rinjinkai). Varen convidar a tots els alumnes del curset de japonès per poder practicar una mica en una situació cotidiana, diferent de les classes. Del nivell 2 només érem na Lislotte i jo, i despres del nivell 3 gairebé tothom va venir, i també 4 alumnes de Rotterdam. En total deviem ser una vintena. La meitat holandesos i l’altre meitat nipons.

Va ser molt entretengut. Cadascú va dur un plat preparat a casa, vi i altres begudes. Jo vaig preparar la meva típica “coca de trempó”, que és fàcil de preparar i sempre triomfa. Cada 15 minuts anavem canviant d’interlocutor i picant alguna cosa diferent. El yakusoba estava deliciós, i un arròs amb soja també.

Conversar en japonès no és fàcil, però de tant en tant ens ajudaven explicant alguna paraula i corregint-ne d’altres. Vaig trobar un munt de fans de’n Hayao Miyazaki i na Nausicaä! I en algun moment varem fer “trampa” i xerràrem en holandès o anglès. El borrel va durar fins devers les 23h, hora en la que havíem de deixar la sala que havien llogat per l’ocasió. Abans, és clar, ens férem la foto de rigor. Mem si me l’envien i la penjo per aquí. Va quedar brutal! 😉

I després, quan ja tothom partia cap a casa, en Tsuji-san ens va convidar a casa seva, per xerrar i fer el darrer beure. Els holandesos se varen “rajar” i me deixaren tot sol amb 5 nipons: el meu profe, na Hiroko (una al.lota molt maca), en Tsuji, un home que se pareixia a en Kato-san del llibre, en Koichi i un altre home del que no record el nom. No me podia perdre aquesta oportunitat, i a més encara quedava vi i menjar. Tots varen ésser molt amables. I molt tranquils i respectuosos.

Les converses, si he de ser sincer, no me vaig enterar de gaire cosa. Sort que na Hiroko m’anava traduünt lo que deien de tant en tant, que si no… Va ser com tornar enrera, quan estava aprenent holandès, i m’asseia als borrels i escoltava als companys de feina xerrar, intentant captar lo que deien. Me va costar suor i llàgrimes, però al cap de dos anys vaig aconseguir integrar-me, i esper que me passi lo mateix amb el japonès. Lo important és tenir paciència i no desesperar-se. Cada parauleta que entens és un petit triomf. I quan amolles alguna frase i t’entenen, no te dic! 😀

Res, que m’ho vaig passar molt bé. Va ser com entrar en un món nou. Una oportunitat per “perdre la por” a xerrar. De fet, ja fris de que organitzin algun altre sopar o dinar. Això sí, avui dematí estava fet pols, no sé si per la ressaca o per l’esforç que va fer el meu cervellet (o una combinació dels dos). Crec que necessit descansar una mica, sobretot tenint en compte que dimecres me’n vaig de viatge a Suïssa amb els “torrentes” i que la setmana de després serà “agitada”, però el sol és tan temptador…

La primavera ha arribat!

Venga, fins aviat!

PS: per cert, encara no he escrit res del stage de Karate amb el sensei Sawada. Va ser impressionant! Demà practicaré el Söchin, abans de que se m’oblidi… i potser escric alguan coseta més. 🙂

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: