A solas con los chinos

Acab de veure la final del Welsh Open de snooker. Brillant. O’Sullivan ha guanyat, al darrer moment, a un tal Davis. Ha estat emocionant.

Emocionant com el dia d’avui. Quan ja me pareixia que el dia no arribaria mai, plas! presentació del projecte. Tot ha passat molt ràpidament, però al mateix temps de forma relaxada. Tot al seu moment, com si ho tenguera tot calculat. M’he aixecat a bona hora, he fet un bon berenar (o desdejuni), d’aquells que duren més de mitja hora, dutxeta, i cap a la TU Delft. Tot d’una que he arribat al laboratori, he enviat el fitxer amb els darrers canvis (sempre retocant-ho tot el vespre abans, sip) al meu tutor i al Fernando. Llavors m’he posat a xerrar amb alguns amics pel messenger, per llevar tensió.

Quan ha arribat l’hora, resulta que no estava gaire nerviós. Almanco no com me pensava que estaria. Potser l’entrevista de demà me preocupa més. En un tres i no res he passat les transparències i contestat les preguntes del tribunal. Se m’ha fet curtíssim. Llavors, a esperar el veredicte. “Guilty” or “Not guilty”. He aprofitat per comentar els meus plans de futur amb els companys de laboratori, contents de veure’m feliç. Supòs que és agradable veure que la tesi sempre té un final.

“If I done it, you can do it.”

I després de l’espera, sorpresa:

– “Which grade do you want?”
– “The one I deserve. That seems a job interview, talking about salary…” – he bromejat.

Després d’explicar-me com funcionen les notes, m’han tornat a demanar quina nota creia que me mereixia. Un 10 no se posa mai, ja que si treus un 10 significa que pots seure a la cadira del “jefe”, i no els mola. Un 9 seria excepcional. Un 8, “very good”. Un 7, “good”. I un 6, passable. Manco és un “no apto”.

– “Seven?”
– “We gave you an *****.”

Ohhhh! No m’ho esperava, sa veritat. Lo important és aprendre, o sigui que no estava gaire preocupat per la nota, però sempre t’anima que te valorin. 😉

Finished!

Llavors he anat de bòlit gravant el CD del projecte, imprimint un parell de còpies de la tesi i tirant a sa basura paperassa que ja no serveix. Quan he tornat avui vespre (per imprimir un full que necessit per demà) m’he sentit extrany, com si ja no pertanyés al laboratori. La taula buida. L’armari buit. La carpeta de “Mijn documenten” buida. Mmmm… Quan anava a partir, he rebut el missatge d’un bon amic encoratjant-me per demà. Just de pensar que la resposta que he enviat pot ésser la darrera cosa que faci des de l’ordinador del lab, el qual m’ha acompanyat durant aquests 9 mesos, me fa sentir solemne.

“A solas con los chinos.”

Qui no ha pensat en aquesta frase durant les llargues vesprades al lab? Ja sigui depurant codi, retocant presentacions o escrivint la tesi, gairebé tothom ha fet hores extra. I ells sempre allà, impassibles, treballant. De vegades me deman quina classe de vida social fan. I baixant a la cafeteria, més gent amb el laptop, prenent un cafè. Mentrestant, els holandesos a ca seva, menjant galletetes i fent sobremesa. Són les 10 i mitja.

En sortir de l’edifici, respir feliç. Estic orgullós d’acabar una etapa, i al mateix temps il·lusionat per començar-ne una de nova. Només m’ha quedat l’espina clavada de celebrar-ho així com toca. Però ja arribarà el moment… no passeu pena. 😀

Advertisements

2 Responses to A solas con los chinos

  1. […] I finished my thesis, and started looking for a job, my “Erasmus life” was about to end. I was entering the […]

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s

%d bloggers like this: